Poema de la meva tieta Sor Maria Magriña (Abril 1939)


CONSOL

Que prest que son anades
Les rialles i cançons
D’aquelles dolces anyades
Quan florien tots els jous

El meu cor a tot somreia
Creient-se bona la vida.
L’encantava tot quan veia.
D’il·lusions quina florida!

Més el bes del desengany
La meva ànima feria,
En va cercava amb afany
El goig que de mi fugia.

Visqué amb flors la primavera
Cobrint els camps de perfums,
Mon cor corprès de quimeres
Se’n volava ben lluny.

Prou contemplava les roses
Que eren ahir sols poncelles,
Més no em semblaven flairoses
Ni m’encantava ja amb elles.

S’obrien just el matí
I a la tarda ja es marcien.
Que breu era el seu florí
Casi casi  ni s’obrien.

Just descloses de les branques
Eren pel vent arrencades.
Oh roser de roses blanques
Que crudel que t’esfullaves!

Veient jo tanta amargura
De la dolça Catalunya
Giro en vers tu la mirada
I el meu cor no se n’allunya..

Ell resta allí en presnt talla
Cremant el foc de l’amor
Malgrat sigui profanada
Vostra Cambra pel vil foc.

Allí per sempre vol viure,
No vol del mon res saber
Per poguer en pau somriure
Quan vingui l’instant darrer.

Palma – abril –1939

=====================

Comentarios

Entradas populares