Poema de la meva tieta Sor Maria Magriña (Abril 1939)
CONSOL
Que prest que son anades
Les
rialles i cançons
D’aquelles
dolces anyades
Quan
florien tots els jous
El meu cor a tot somreia
Creient-se
bona la vida.
L’encantava
tot quan veia.
D’il·lusions
quina florida!
Més el bes del desengany
La
meva ànima feria,
En va cercava amb afany
El
goig que de mi fugia.
Visqué amb flors la primavera
Cobrint
els camps de perfums,
Mon cor corprès de quimeres
Se’n
volava ben lluny.
Prou contemplava les roses
Que
eren ahir sols poncelles,
Més
no em semblaven flairoses
Ni
m’encantava ja amb elles.
S’obrien just el matí
I
a la tarda ja es marcien.
Que breu era el seu florí
Casi
casi ni s’obrien.
Just descloses de les branques
Eren
pel vent arrencades.
Oh roser de roses blanques
Que
crudel que t’esfullaves!
Veient jo tanta amargura
De la dolça Catalunya
Giro
en vers tu la mirada
I
el meu cor no se n’allunya..
Ell resta allí en presnt talla
Cremant el foc de l’amor
Malgrat
sigui profanada
Vostra
Cambra pel vil foc.
Allí
per sempre vol viure,
No vol del mon res saber
Per
poguer en pau somriure
Quan
vingui l’instant darrer.
Palma
– abril –1939
Comentarios
Publicar un comentario